Enèsim projecte +1
Avui torno a començar un projecte.
Sí, un altre.
El 31 d’octubre de 2022 vaig deixar escrit això:
Avui 31 d’octubre de 2022, entre la castanyada del vespre i demà, que serà Tots Sants, començo un nou projecte, i van… Com tots els altres, penso que aquest canviarà el meu destí.
Crearé una llista amb Google Spreadsheet amb els elements que penso que em faran falta.
No recordo gaire bé què havia de canviar el meu destí aquella vegada. Tampoc sembla que el projecte arribés gaire lluny.
Han passat gairebé quatre anys i aquí estic una altra vegada.
Projecte enèsim + 1.
Tinc un problema amb els projectes
M’agrada començar coses.
M’agrada molt.
Soc extremadament efervescent quan alguna idea em passa pel cap. En pocs minuts la idea ja ha crescut. No penso a fer una petita maqueta: penso en la maqueta. No penso a muntar quatre coses amb ordinadors vells: el meu cap ja està imaginant tot un sistema. Una cosa porta a l’altra i, quan me n’adono, aquella petita idea inicial ja s’ha convertit en un projecte enorme.
La part de pensar és fantàstica.
Després arriba l’execució.
I aquí la cosa canvia.
Apareixen les dificultats, el temps que cal dedicar-hi, les coses que no sé fer, el cost, els problemes inesperats… La velocitat disminueix. L’entusiasme també.
I mentrestant el meu cap, que no sembla haver entès el problema, ja està fent cabòries amb una idea nova.
El resultat és bastant visible a la caricatura que acompanya aquesta entrada: Slot, maquetes de tren, teclats, música, fotografies per ordenar, nàutica, ordinadors…
Projectes començats amb una empenta extraordinària que ara acumulen metafòricament —i algun potser literalment— pols i teranyines.
Em sap greu.
Perquè no són coses que hagin deixat d’interessar-me. Al contrari. Encara les voldria fer totes.
«Quan em jubili…»
Aquesta és una frase perillosa.
Quan em jubili tindré més temps i probablement podré recuperar alguns d’aquests projectes. Però també hi ha una realitat bastant elemental: no tindré temps per acabar-los tots.
Vaig néixer el 2 d’octubre de 1963. D’aquí a dotze dies faré 63 anys.
1963 → 63.
Una coincidència prou bonica per començar això ara.
No em preocupa especialment arribar als 63. El que sí que em fa pensar és que el temps ja no sembla infinit. Durant molts anys podia deixar una cosa pendent per a «algun dia». Ara començo a ser conscient que el nombre d’«algun dia» també és limitat.
I potser això és una bona raó per començar… un altre projecte.
Sí. Ja ho sé.
Aquesta vegada no vull seguidors
Durant un temps he provat això de les xarxes socials.
Publicar, aconseguir seguidors, mirar si algú posa un m’agrada, pensar quan convé publicar, hashtags, mètriques, algoritmes…
I no.
No és això el que busco.
No vull sentir que he de publicar perquè toca. No vull valorar una fotografia o un pensament segons quantes persones hi reaccionen. I sobretot no vull estar pendent de convèncer un algoritme perquè ensenyi allò que faig a persones que no conec.
Per això torno aquí.
A perenoguera.com.
A casa meva.
Un diari per al Pere del futur
Aquesta vegada voldria fer una cosa molt més senzilla.
Escriure.
Publicar una fotografia perquè em porta un record. Explicar què estic fent amb una maqueta. Parlar d’una cançó. Recuperar una història antiga. Ensenyar un projecte encara que no l’acabi. Escriure un pensament que avui em sembla important i que d’aquí a deu anys potser em farà riure.
Sense periodicitat obligatòria. Sense audiència mínima. Sense objectius de creixement.
Com qui escriu un diari personal.
Amb una diferència: algunes habitacions d’aquest diari podran tenir la porta oberta i hi podré deixar entrar qui jo vulgui.
Però el principal destinatari d’aquest blog soc jo mateix.
El Pere d’avui escrivint coses per al Pere de demà.
Perquè pot arribar un moment en què la memòria comenci a fallar-me. I m’agrada pensar que aleshores podré entrar aquí i trobar fotografies, històries, persones, llocs, projectes, il·lusions i fins i tot fracassos que potser ja no recordaré prou bé.
Una mena de memòria externa.
I Finn?
Finn contempla tot aquest desastre des d’un racó.
No sé si em jutja.
Tampoc està gaire legitimat per fer-ho: mentre jo penso en el pròxim projecte, ell probablement està pensant en la pròxima entremaliadura.
Potser per això ens entenem.
I així, gairebé quatre anys després d’aquell projecte que havia de «canviar el meu destí», inauguro oficialment…
l’enèsim projecte + 1.
A veure quant dura aquest.
Encara que, ben pensat, aquesta vegada hi ha una diferència important:
per què aquest projecte funcioni, no cal acabar-lo. Només cal anar-lo vivint.