Quan el teu amic no pren postre

Existeix una llei no escrita, més antiga que la Constitució i molt més respectada: si a taula tothom demana postre, ningú no queda al marge. Ara bé, si un dels comensals decideix que «jo estic bé, gràcies», la llei no desapareix. Només canvia de titular.

Ho vaig descobrir al restaurant Quatre rellotges, amb el Jose Luis. Va arribar el moment del postre i ell, amb una serenitat que faria enveja a un monjo tibetà, va dir: «Jo res, gràcies». Jo el vaig mirar. El cambrer em va mirar. El postre, que encara no havia arribat, ja em jutjava des de la cuina.

Què podia fer? Un sol postre a taula hauria estat un desequilibri insostenible i una descortesia amb el cuiner. Així que en vaig demanar dos. Dos, sí. Sense queixar-me i amb tota la dignitat que em va ser possible.

Els metges parlen de dieta i els analistes, de sucre en sang. Jo només hi veig una qüestió d’educació i de sacrifici personal. Un servidor s’ha immolat per la gastronomia, mentre el Jose Luis marxava de la taula amb la consciència i la glucosa immaculades.

Que consti en acta: la culpa no és meva. La culpa és de qui no pren postre. Jose Luis, moltes gràcies com sempre. Quan tornem a dinar plegats?